El dilluns 30 de juny va començar la Soumaya
(el Ramadà), el novè mes del calendari musulmà, a Senegal. Si bé oficialment l'inici d'aquest període a La Meca va ser el diumenge 29, les dates
varien d'un país a l'altre, ja que depèn de quan s'observa la lluna creixent,
el dia després de l'última lluna plena. Diumenge doncs, va ser un dia en què
tothom va estar molt pendent de la ràdio, quan es va comunicar quin dia s'havia de començar
del Ramadà.
Fins el proper 28 de juliol queda prohibit menjar, beure,
fumar i tenir relacions sexuals durant entre l'albada i la posta de Sol. Durant aquest mes la religió es
viu d'una manera més intensa. Teòricament és temps de reflexió i introspecció. La gent va molt més a la mesquita, tot i que en
principi es resen 5 vegades al dia, com durant tot l'any. També és habitual veure
els homes repassant l'Alcorà mentre descansen a casa. Crida molt l'atenció veure com tothom escup per
evitar empassar saliva, fins i tot els nens i les nenes.
 |
| La mesquita de Nandoumari. |
Precisament, els infants a partir d'uns 8-10 anys comencen
el Ramadà d'una manera menys estricta, fent dejú dia sí, dia no o bé
intentant-ho durant uns dies seguits i després fent una pausa. És una manera de practicar de cara el futur. Se'ls sent a dir
"horugol no musi" (el dejú fa mal), una frase pronunciada
pels vells, però estan contents perquè ja prou "grans" per començar
a fer-lo.
De fet, els nens i nenes, dones embarassades, mares lactants i
malalts no estan obligats a deixar de menjar. De totes maneres, moltes mares
que estan alletant a nadons decideixen practicar el dejú, per fer un sacrifici
més gran i guanyar-se "el jardí d'Al·là". Famílies ben pobres
destinen els seus diners a llet en pols pels bebès, ja que les mares solen
perdre força llet durant aquest procés. Les dones, quan tenen la regla, poden elegir
no dejunar, amb la condició de recuperar aquests dies abans de la pròxima
Soumaya.
El moment més especial del dia arriba cap a dos quarts de
vuit del vespre, quan ja es veu la lluna i el Sol s'està a punt de pondre. És
el moment de la rupture, de començar a menjar. És costum prendre boiri, una espècie de sopa espessa
feta a base de boletes de blat de moro, sucre i sucs de fruits com el tamarindo
(Tamarindus indica), el lare (Saba senegalensis) o el bissap (Hibiscus
sabdariffa). A casa es reuneixen amb els veïns per menjar tots junts de la mateixa carbassa. És de les poques vegades que els veig menjar amb cullerots i no amb les mans!. Elles diuen que beuen boiri i sempre em conviden a prendre'n una mica: jarai boiri!. Algunes
famílies preparen domi, un preparat de blat de moro, fulles de baobab (Adansonia digitata) i fuit de niete (Parkia biglobosa). A les ciutats, la
costum de prendre aquests àpats ja no hi és i simplement es prepara alguna cosa
dolça com ara un cafè amb llet o brioixos.
 |
| La família i els veïns menjant boiri. |
Si normalment durant l'any se sopa a les vuit del vespre,
durant la Soumaya, el sopar es fa esperar fins als volts de les deu de la nit,
ja que després de prendre el boiri es va a la mesquita i cal esperar una estona
per fer una ingesta més forta. L'últim àpat es fa abans que torni a sortir el
Sol, al voltant de les quatre o les cinc del la matinada, i durant la nit es
lleven per resar més o menys vegades, depenent de l'estat de la lluna i de la
religiositat de cada persona.
Els ritmes de la vida diària es veuen afectats en certa
manera pel ramadà. El pa a Dindéfélo, per exemple, es ven a partir de les 5 de
la tarda i no pas a les 6 del matí com de costum. El bus que fa el recorregut
Kedougou-Dakar, en comptes de sortir a les 17h, durant aquest juliol, ho farà a
les 15h, per arribar a la ciutat de Tambacounda a l'hora de la rupture i poder menjar. A Dindéfelo també
és habitual que si algú et veu menjar o beure aigua durant el dia et cridin
l'atenció, tot i que sàpiguen que no ets musulmà.
A casa meva, abans de començar la Soumaya, em van preguntar
si jo faria el horugol. Vaig dir: mido wawata (no sóc capaç), Marina ko paykun (jo com els nens)!. I
van riure i s'ho van prendre bé. Com que també han de cuinar el dinar per la
petita Aissatou (uns 6 anys), no els resulta un esforç suplementari.
M'agradaria provar de fer el Ramadà durant un dia, per empatitzar amb ells,
però em sembla molt difícil no poder beure en tot el dia i més, sortint al
camp!. El Samba, el guia amb qui treballo, segueix el Ramadà de manera
estricta, però em va demanar que no begués ni mengés d'amagat durant les
sortides: "Fer el Ramadà és una convicció profunda. Un ha de ser
fort".
El primer dia de Soumaya vaig donar un kilo de sucre a les
meves neenes, una mostra d'afecte, ja que durant aquestes setmanes en
consumiran molt, no només per cuinar el boiri
sinó també per fer el te, que ara es concentra a la nit i no al llarg del dia. Es van posar molt contentes i m'ho van agrair
moltíssim!
 |
| La Maimouna preparant boiri. |
El calendari lunar ha fet coincidir el Ramadà amb els
primers casos de malària al poble. A casa meva es va posar malalta la Maimouna,
de 14 anys. A casa la María, la seva tieta. També els meus veïns, l'Ibrahima,
la Neene Gale i la Kadjatu, d'uns 9 o 10 anys. Costa molt fer-los entendre que
en casos així la salut ha de passar per sobre de la religió i que cal
hidratar-se i menjar, així com prendre's les pastilles adequades. Dimecres a la tarda la María i jo vam anar amb
la mare dels nens fins a Dande, un poble que queda a mig camí entre Nandoumari
i Dindéfélo, per tal que es fessin el test del paludisme i en cas de donar
positiu, adquirissin els medicaments. A
mig camí, el nen, bullint de febre, em va demanar descansar. Li vaig preguntar
si havia pres alguna cosa aquell dia i em va dir que no, que estava de Ramadà!.
Estic segura de que si no hi haguéssim anat nosaltres, ella no s'hauria endut
els nens. Em costa d'entendre, ja que el poble està relativament a prop (a uns
45 minuts caminant en pla) i el tractament és gratuït. Tenen per costum esperar
fins que es posen bons sols. O si no, es prenen paracetamols o qualsevol
pastilla, ja que no acaben de comprendre que cada medicament serveixi per una cosa
diferent.
Se'm fa dur veure les meves mares, cansades de treballar al
camp sota un sol de justícia, tornar a casa i queixar-se del mal que els hi fan
els braços o l'esquena i saber que no podran beure ni menjar fins el vespre. Sé que haig de respectar la seva religió, les seves
conviccions i la seva fe cega en l'Islam, que creguin que aquest sacrifici val
la pena. No obstant, estic segura que si aquests homes i dones tinguessin accés
a l'educació i comprenguessin l'abast real de les conseqüències dels seus actes o omissions,
no arribarien a certs extrems.
"When we blindly adopt a religion, a political system, a literary dogma, we become automatons. We cease to grow". Anais Nin
