Bestiari il·lustrat nandoumarià

Aquí a Nandoumari, ben sovint recordo les classes d’una assignatura que vaig estudiar estant d’Erasmus a la Universitat de Copenhagen, “Animals in Society”. Durant aquelles lliçons vam aprendre sobre el benestar dels animals, la construcció social que en fem, les relacions que hi establim, les percepcions públiques dels seus usos, així com el consum d’aquests.

Després d’haver viscut uns quants mesos tant a Dinamarca com a Senegal, penso que els dos països exemplifiquen dues maneres molt contraposades de tractar els animals domèstics i les mascotes.

Per entendre la relació entre els peul i els animals, cal fer una mica de repàs a la seva història. Inicialment eren pastors nòmades que habitaven al nord del riu Senegal. Posteriorment, es van establir a la regió de Fuuta Jallon, entre Senegal i Guinea, al segle XVIII, sedenteritzant-se, un cop ja islamitzats.

La vaca és el símbol cultural d’aquest poble, com recull aquest proverbi (tindol): “Nagge woni inna Pullo” (la vaca és la mare del peul). La relació que hi estableixen és mística, gairebé de parentiu. Les vaques porten inscrites les inicials del cap de família a la qual pertanyen, però a simple vista tothom coneix de qui és cada individu, i això que hi ha famílies que en tenen desenes. A més, a cadascuna se li atorga un nom. De fet, el vedell és batejat en una cerimònia anomenada kandi, en la qual tota la família es reuneix per decidir com s’anomenarà i per menjar una barreja de lachiri (un tipus de cuscús) amb llet. Les vaques s’acumulen com un bé. D’alguna manera, tenir una vaca és com tenir diners estalviats, dels quals més endevant, en cas de necessitat, se’n podrá disposar, venent l’animal. Però no només és un component material i econòmic, sinó també social. En el cas dels peul, la dot –diners, béns o propietats que la dona aporta al matrimoni- solia ser un boví, que pot costar entre 100.000 i 300.000 CFA (entre 150 i 460€), depenent de la categoria. De tota manera, aquesta tradició s’està perdent i cada cop és més comú que es donin diners en metàl·lic. Tot peul rebrà una vaca en algun moment de la seva vida i, quants més caps bovins es tinguin, més gran és el prestigi de la família.

El vedell de casa meva.

No obstant, la carn (teew), com ocorre a la cultura occidental, és dels productes més preuats, estant al punt més alt del rànking d’aliments. No és gens comú matar una vaca, a no ser que es tracti d’una celebració. Les úniques dues vegades que la meva família ha menjat carn de boví, han estat per mort d’aquesta (atacada per una hiena o per obstrucció estomacal a l’ingerir peces de roba). Situacions com aquestes es produeixen principalment durant l’època seca, entre novembre i maig, quan tota la vegetació s’asseca i es deixa pasturar les vaques lliurement pel plateau o les valls, deixant-les exposades a depredadors. Ara, en plena estació de pluges, la dinàmica és completament diferent. Durant el dia, algun membre de la família surt a pasturar les vaques i després, a última hora de la tarda, es van a buscar, per guardar-les dins de la dinguira, un tancat on passaran la nit.

Vaca famèlica, en plena època seca.

Vaques tancades a la dinguira.

Això mateix passa amb les ovelles (baali) i les cabres (mbeewa), que es tanquen dins del kula. Durant el dia, ningú les treu a pasturar, simplement se les deixa fora dels tancats del poble i els nens i nenes vigilen que no entrin als camps de cultiu i no es mengin el blat de moro. De fet, una de les primeres expressions que vaig aprendre és “ashaaaa”, que és el que es crida al bestiar quan està a punt de menjar-se alguna cosa que no vols que es mengin o se’ls vol foragitar d’algun lloc. Al vespre, se les tanca en un recinte anomenat kula. Tampoc he vist menjar mai carn d’ovella o de cabra en el dia a dia; només en algun acte social, com ara batejos (denabu) o casaments (pera), on és comú trobar venes de cabra al mig del gran bol d’arròs, per donar-li categoria.

El meu germà Younoussa i dos veïns dins del kula.

El que porto temps observant és com se separa les cries (dues en el cas de les ovelles i les cabres, una en el cas de les vaques) de les seves mares, mentre elles mengen durant el dia. Al vespre, es deixa que la prole torni amb la progenitora. Segurament, els meus professors danesos desaprovarien aquestes accions. Encara recordo que ens van fer llegar un estudi sobre els efectes de la separació mare-cria en el bestiar, tan a nivell hormonal com etològic. A mi em fa molta pena veure els animalons tot sols sense poder beure llet ni estar en contacte afiliatiu amb la seva mare durant tantes hores. Tampoc no em deixa de sorprendre com s'arriben a entendre els peul amb els animals. Per cadascun d'ells tenen una onomatopeia, un so a fer, diferent. I quan els criden, hi van. Segurament, no cal anar tan lluny per observar aquestes relacions, que en el món rural del nostre país també es donen. Malauradament, mai abans havia conviscut tan de temps amb el bestiar i aquest no havia format part del meu dia a dia.

La neene, reunint la mare ovella amb els xaiets.

La carn més freqüentada és la de pollastre, tot i que tampoc és usual menjar-ne. Des de que sóc aquí, l’he tastada dues vegades. I en els dos casos, ha estat per donar la benvinguda a algú. Veure com el meu pare d’aquí (baaba) agafa una gallina (guertogal) i la mata, m’ha incomodat i alhora recordat la primera vegada que ho vaig veure fer a la meva iaia, quan jo era ben petita. Voler menjar pollastre però tancar els ulls quan el maten és un clar exemple del procés de desanimalització que ha precedit la modernització. No es tracta només d’una desanimalització material (gairebé res del producte càrnic ni del seu voltant ens recorda el seu origen animal), sinó també estructural (la producció de carn i el seu processament està allunyat del centres urbans i ben amagat en escorxadors), com cognitiva (no associem la carn amb animals). Aquí hauria d’estar més contenta pel pollastre, que ha viscut al camp i ha menjat productes naturals, tenint espai per moure’s i no aguantant les condicions inaceptables que viuen les gallines de l’avançada Europa. No obstant, pendre consciència de la relació aliment-animal, cada vegada que en maten algun, no deixa de molestar-me.

Una de les coses que trobo més curioses és el fet que a Nandoumari, al contrari que a Dindéfélo, no es mengin ni truites ni ous durs. Tots els ous es conserven, esperant el naixement del pollet. És una cosa que no entenc, ja que no tots els òvuls de la gallina hauran estat fecundats. I en pobles tan mancats d’aportació proteica, un ou de tant en tant els hi aniria molt bé.

Gallina amb els seus pollets, a casa.

L’aviram, com tota la resta d’animals domèstics esmentats, també és tancat quan es pon el Sol, dins de l’nduku. Les gallines que no recorden quina és la seva caseta, a vegades construïda arran de terra i d’altres en alt, són agafades sense miraments, i ficades a la força allà dins per passar les hores nocturnes.

Nduku per les gallines.

La presència de galls, gallines, ovelles, cabres i vaques, configura clarament el paisatge nandumarià, no només per la banda sonora que ens regalen, que no entén d’hores de migdiada, sinó també pels records en forma de femtes que van deixant per qualsevol racó, i pel fet que no et pots despistar ni un moment, si no vols que les gallines picotegin qualsevol dels teus plats.

Al poble no hi ha porcs, ja que tothom és musulmà i no en poden menjar. Durant les vacances a la Casamance, on hi predominen els cristians i animistes, sí que en vam veure molts. De fet, vam viatjar amb un porc viu que anava com a paquet a la baca. L'havien lligat i l'animal es resistia, movent les potes, tot i estar lligat, i xisclant. Durant el trajecte, un cop va caure estabornit. El cotxe va parar, el va recollir, amb el morro ensangonat i mig inconscient, i el van tornar a pujar. Va ser molt dur presenciar aquesta escena. Aquí, és molt habitual dur bestiar dalt dels vehicles sense cap tipus de seguretat i sense complir cap normativa; cabres lligades da mala manera o gallines apilotonades dins de sacs. Un tracte ben inhumà!.

Però a Nandoumari no només hi ha bestiar, sinó també mascotes, tot i que la concepció que en tenen d’elles sigui ben diferent a la que es pugui tenir a Occident. Per començar, ni els gats ni els gossos tenen nom propi i se’ls designa a tots com a nyaari, en el cas dels fèlids, o com a bareeru, en el cas dels cànids. Els gats, més independents, solen entrar i sortir dels recintes amb total flexibilitat, i les famílies simplement deixen anar alguna cullerada extra del seu àpat, per tal que l’animal mengi alguna cosa. Però de tota manera, els gats s’espavilen bastant i van caçant ocells, alguns artròpodes i ratolins, que sempre ve bé. Els gossos es solen utilizar pel treball de camp. És usual veure homes que marxen cap als cultius amb l’escopeta i amb el gos, establint-se una relació completament utilitarista. És freqüent veure com algú pega o llença pedres a l’animal, si no fa el que se li demana.

El nyaari de casa.

Curiosament, la gossa de la família d’un company, a qui anomenem Perrinchi, ha abandonat la seva llar per venir amb nosaltres. Ens acompanya a tot arreu, a vegades dorm a casa d’un o altre voluntari, i fins i tot ve amb nosaltres a Dindéfélo quan baixem al cap de setmana!. Suposo que deu valorar l’alimentació que li donem, més generosa a la que deu estar acostumada, així com el tracte afectiu. Per la gent del poble, veure’ns acariciar la gossa, cridar-la pel seu nom i deixar-la entrar a les nostres casetes és una autèntica excentricitat.

De fet, quan fa unes setmanes el gos que vigilava l’estació biològica, el Benye, va ser enterrat després de morir degut a problemes estomacals, tota la población de Dindéfélo va extranyar-se moltíssim. Per ells, accions com aquestes són incomprensibles. Si un gos mor, se’l deixa tirat al bosc. Tampoc van entendre que es busquessin medicaments per intentar guarir-lo ni que es plorés la seva pèrdua.

Ben sovint tinc la sensació que visc una vida molt semblant a la que van viure els meus avis, que em trobo en "el món d'ahir", com diria mon pare. Sigui com sigui, aquesta manera de viure, per bé o per mal, cada vegada es va alterant més, van arribant les influències de la ciutat, les costums van canviant. Em pregunto fins quant de temps la gent de Nandoumari seguirà al poble, treballant als cultius i tenint cura del bestiar. Cada vegada són més els joves que l'abandonen per anar a la ciutat i buscar feines que donin més diners i que els permetin tenir una vida més còmoda.

You can judge the morality of a nation by the way the society treats its animals. - Mahatma Gandhi