Ari nyame!

Si abans de visitar Senegal algú busca l’apartat de gastronomia a la guia de viatge, llegirà que la cuina senegalesa és una de les més diverses de tot el continent africà. El plat més popular és el tiéboudienne, fet a base d’arròs amb peix, salsa de tomàquet i acompanyat amb verdures locals. També hi ha la seva versió amb carn de vedella i llavors rep el nom de thiebou yapp. Una altra recepta senegalesa molt apreciada és el pollastre yassa, marinat amb suc de llimona amb una bona quantitat de cebes a rodanxes, pebre i sal, i després cuit amb la marinada, sempre acompanyat amb arròs blanc.

És fácil trobar aquests plats a les regions de costa, on el peix és abundant, però a l’interior, on jo visc, el tiéboudienne es serveix sense peix -l'únic peix que es pot trobar per aquí és esquifit, sec i salat i amb bastanta mal aspecte- i amb més escassetat de verdures, i ben sovint només va acompanyat de ceba i alguna peça de carn (o venes de cabra). I el més important de tot, es tracta d’un plat que es cuina només en les ocasions especials, com ara batejos o casaments.

Thieb servida en un bateig (denabu), amb venes de cabra al mig.

El plats de cada dia giren al voltant de tres ingredients: l’arròs (maaro), el blat de moro (kaaba) i el cacauet (tiga), que alhora són els productes més cultivats en els camps. També cultiven mill fonio (fonye), un cereal molt apreciat, que solen vendre al mercat dominical (lumo) per obtenir ingressos extra, però que també es mengen a vegades. I per últim, també cultiven niebé, les mongetes seques/fesols locals.

Fonye deixant-se assecar al Sol.

A casa meva, normalment dino arròs o dapa (una massa feta a base de blat de moro aixafat i barrejat amb aigua) amb maafe tiga, salsa de cacauet. Aquesta pot anar acompanyada d’hortalisses com ara pastanaga, ceba (basalle), albergínia i jakatu i es pot cuinar amb o sense oli de palma (nebban). Aquest és de color vermellós, té un gust molt fort i fa la digestió una mica difícil. A mi m’agrada molt més el maafe senseoli de palma i com més verdures hi hagi, millor. L’oli de palma és un producte que no està a l’abast de totes les famílies, de manera que només n’utilitzen a vegades. D’altres, per preparar el maafe tiga empren taku (quimbombó, en castellà), que li dóna una consistència més viscosa. En rares ocasions, es poden afegir peces de pollastre al maafe.

Dapa i maafe tiga.

Maaro i maafe tiga.

Una altra variant d’arròs amb cacauet és el nyancatan, d’elaboració més fácil i ràpida, ja que es tracta d’arròs blanc amb pols de cacauet i, amb sort, també ceba.

Nyancatan.

Per sopar, el plat més habitual és el lacciri hakko, una espècie de cuscús amb salsa de fulles. Aquest plat pot resultar exquisit o bé insípid, en funció de qui el cuini i quines fulles utilitzi. A casa meva tinc sort, ja que la salsa és molt espessa, amb fulles molt gustoses (i a vegades també hi afegeixen niebé) i trobo que és un àpat molt adient per sopar, ja que és força lleuger.

A l'esquerra, lacciri, a dalt, la salsa de fulles (hakko) i a la dreta, tot barrejat.

Hi ha molts altres plats que es cuinen en aquesta regió, però jo no els menjo gaire sovint: el gossi guerte (arròs amb pols de cacauet, llet i sucre), el kosan (fet a base de llet fermentada, essent un plat que o t’encanta o detestes) o l’arròs amb maafe sauce (amb oli de palma com a salsa i galets de pasta per condimentar).

Per esmorzar, jo normalment menjo pa (el duc de Dindéféllo o, amb sort, el forner de Nandoumari a vegades en fa) amb algun producte comprat (Chocopain, oli i sal, formatgets, mantega, mel…). I per beure, llet o cafè, sempre en pols. A casa meva, per contra, solen esmorzar lacciri hakko, el mateix que sopen. El pa, tot i no ser car, esdevé un producte ocasional; una barra al meu poble costa 100CFA (15 cèntims d’euro) i a Dindéféllo (125CFA, 20 cèntims d’euro).

La majoria de productes que s’utilizen per cuinar són obtinguts de les seves terres. Però quan s’acaba l’arròs, per exemple (els seus cultius no produeixen prou com per abastir-se per tot l’any),  inevitablement han de comprar-ne sacs a Kedougou o a Dindéféllo. Pel que fa a les verdures i hortalisses, a Nandoumari hi ha un hort, posat en marxa per l’ONG Yakaar Africa, i en època seca és posible trobar fins i tot enciams frescos, i ara, durant l'estació de pluges, al voltant de les cases hi ha tomaqueres, hi creixen albergínies… I també van al bosc a buscar fulles per fer el hakko a vegades!. Curiosament, un dels productes comprats que no pot faltar mai en un plat d’aquí, és el jumbo, les pastilles Maggi que utilitzen per enriquir el gust dels seus plats, molt més utilitzat que la sal (landan)!. I també és molt usual afegir picant al menjar, un cop ja està cuinat, just abans de consumir-lo.

Albergínies creixent al pati de casa.

Així doncs, la majoria d’àpats aporten bàsicament glúcids i trobo bastant a faltar la fruita. Si bé a Kedougou és possible comprar pomes, aquí t’has de conformar amb la fruita de la temporada. Quan vaig arribar, era època de papaies. Després, a l’abril-maig, va ser la de mangos. Tots aquests arbres fruiters estan plantats pel poble i constantment t’ofereixen les seves fruites, ja que n’hi ha a dojo. I la setmana pasada el bananer del meu pare va donar plàtans per tot el poble!. Va ser un autèntic plaer menjar-ne!. El problema, en aquests casos, és que en pocs dies t’has d’acabar el mateix tipusde fruita, abans que es faci malbé. També és habitual agafar fruits del bosc, com ara el lare o el goumbambe, però tal com vaig explicar en una entrada anterior, s’entra en competició pels mateixos recursos tròfics utilitzats pels ximpanzés de la zona.

Plàtans del bananer del meu pare.

En qualsevol cas, la varietat gastronòmica de Nandoumari està molt més limitada que a Dindéféllo, lloc on hi ha botigues i parades de verdures. També hi ha tanganes on un pot comprar-se un entrepà de truita (morso emburu omelette), demanar un plat de patates fregides amb ou dur i tomàquet (pompiteeri, bofo defade et tamaati), un entrepà de niebé (morso emburu niebé) o bé un plat d’espaguetis. I ara és época de piya (alvocat) i un entrepà d’això amb ceba i tomàquet resulta deliciós!.

Sigui com sigui, el que és comú per tota la regió és asseure’s tota la família (i veïns, sovint) al voltant del mateix bol i menjar amb la mà dreta (a no ser que siguis esquerrà, ja que la mà esquerra s’utilitza per rentar-se després d’anar a la lletrina). Normalment, dones i fills petits mengen en un bol, i homes i nens ja grandets, en un altre. A cada membre li pertoca una part limitada del bol, es bolca la salsa al mig, i després cadascú s’ho barreja al seu gust. A mesura que el bol es va quedant buit, es va afegint arròs o lacciri, que s'intenta repartir uniformement per tot el recipient, o bé la salsa.

Els peul són gent molt hospitalària i és costum convidar a menjar a tothom que estigui a prop en el moment d’iniciar l’àpat amb un: ari nyame (a l’hora de dinar), ari catxitare (a l’hora d’esmorzar) o ari hirtude (a l’hora de sopar)!. Per refusar la invitació, s’ha de dir: mi haari (estic tip), però si t’ho repeteixen diverses vegades no pots fer el lleig i t’has d’acostar a menjar una mica. 

Abans de fer la primera cullerada, estant tots al voltant del bol, algú diu: Bismillahi (una espècie de “bon profit” però en nom de Déu) i llavors ja es pot començar. Quan et vols retirar, perquè ja estàs tip, et diuen beydu seera (menja una mica més). Se sap quan un està tip realment i ja no menjarà més, quan es gira una mica i es queda de costat al bol. És comú tirar-se rots durant o després de menjar i es respon amb un albarka!.

Una de les bromes més recorrents, quan arribo a casa del camp afamada i dic: mido welaa (tinc gana), és: nyiiri alaa (no hi ha menjar), i jo dic: na gonga (no és veritat) i acaben rient i acostant-me el bol. Per dir que un plat està bo es diu: no weli, mentre que si no t’agrada: welaa!.

El procés d’elaboració dels plats és llarg, ja que els ingredients no vénen processats. Per fer una dapa amb salsa de cacauet a l’hora de dinar, per exemple, la nit anterior, després de sopar, dones i nens es passaran l’estona xerrant mentre pelen cacauets (fusugol). Una de les coses que em va cridar més l’atenció el primer cop que ho vaig veure, és el fet que aboquen l’esclòfia i la propia llavor en el mateix recipient (horde) i llavors sacsegen la safata per anar separant els dos elements i acabar llençant les esclòfies a terra. L’endemà, les dones es passaran una bona estona, ben sovint amb altres veïnes i amigues, aixafant el blat de moro en uns grans morters (unugol). Llavors, la pols obtinguda encara s’haurà de passar per un sedàs (tami) i barrejar amb aigua (ndyan) per obtenir la massa. Després, caldrà anar a la cuina, una estança amb sostre de palla i parets de vegetació trenada, a cuinar (defugol) amb llenya i carbó. Properament penjaré la recepta completa, que consta de molts passos!.

Les dones de la meva família, fent l'unugol.

La neene Fatou Mata cuinant acompanyada de l'Aissatou.

Una altra costum molt arreglada a tot Senegal és la de beure te (ataya), procés que porta hores. El te verd xinès, que ve en paquetets i està monopolitzat per la marca Gazelle, es fa en tres tongades, obtenint-se cada vegada un te més ensucrat. Preparar el te és una excusa per reunir-se tots plegats i xerrar mentre es deixa escalfar dins la tetera i després es barreja i es refreda fent-lo passar d’un gotet a l'altre.  

L'Elena, una companya de l'IJGE, ha esdevingut una experta en preparar atayes.

Després de 8 mesos aquí i de tenir una alimentació bastant monòtona, si bé és cert que enyoro la fideuà del meu pare, el pa amb tomàquet i embotit, un préssec o un tall de meló, o menjar-me un iogurt ben fresc de la nevera, acostumar-me a l'alimentació d'aquesta regió no m'ha resultat tan complicat com m'esperava. Suposo que el fet d'arribar del camp amb gana i ser tant de vida, han propiciat que mengi molt i de gust. A més, les meves mares i germanes, tot i cuinar només 4 o 5 plats, ho fan bé i això és molt important.

En qualsevol cas, estant aquí,en un racó del Senegal, aquestes frases fetes tan catalanes, han pres tot el significat del món:

Amb molta gana no hi ha pa dur.

Ser més llarg que un dia sense pa.

Qui no té tall, rosega els ossos.

L' arròs fa el ventre gros.

On mengen dos, mengen tres.

I ja ho sabeu, si veniu per aquí, tots tindreu un bol a terra!. Ari nyame!