Una mirada antropològica als rituals peul

Durant aquest gairebé 11 mesos que porto vivint a Senegal he tingut la sort de poder compartir les quatre celebracions més importants del poble peul o fulbe: el bateig (denabu), el ritual de la iniciació (sunningol), el casament (pera) i, per últim, l'enterrament (fatunde).

Per algú forani com jo, no coneixedora d'aquesta cultura, totes aquestes cerimònies se li poden fer maratonianes, eternes i força incomprensible, sense entendre quan, com i per què comença una o altra fase. La clau és comprendre que en tots els esdeveniments occidentals, el temps juga un paper clau. Hi ha un programa, a vegades fins i tot massa estricte, que cal seguir. Aquí els rituals també es regeixen per una sèrie de normes, però el concepte del temps no hi és. Es menja quan s'ha acabat de cuinar, no a tal hora, es reben els convidats quan aquestas arriben, a l'hora que sigui.

Si bé l'Islam és la religió majoritària entre els peul, hi ha una forta convivència d'aquesta religió amb l'animisme i tradicions ancestrals, que s'ha mantingut al llarg dels segles, després de la conversió a l'Islam. Un exemple d'això és el gri-gri, un amulet que se li dóna al bebè acabat de néixer, fet de cuir, que durà fins que sigui gran, o bé l'ús de marabús, una espècie de bruixots, utilitzats per curar malalties o fer encanteris per donar sort.

• Denabu

El nadó no es considera un més entre els vius fins que no han passat 8 dies des del seu naixement. Durant aquest període tots els nens i nenes s'anomenen 'Xupi'. És llavors quan serà batejat per l'imam, mitjançant una canya de bambú, i se li rassurarà tot el cabell. Aquest li atorgarà un nom escollit pels pares, en funció del dia de la setmana en que hagi nascut, seguint els preceptes de l'Alcorà. És habitual que un no conegui quin dia, mes o any va néixer, però en canvi, sàpiga quin dia de la setmana va ser.

La Youma i el Mamaia, el dia del seu bateig.

Tots els convidats al bateig duen alguns regals pel bebè, que normalment són pastilles de sabó o pols de talc. La família donarà algunes monedes als assistents com a compensació.

Com en totes les grans celebracions, grups de dones s'organitzen per cuinar grans bols de thieb, a base d'arròs. Com a particularitat, en els batejos es cuina thiobal, una bola rodona i seca, feta amb mel i pols d'arròs.

Convidats al bateig del Mamaia. Bols amb thiobal.

•  Sunningol

Un fet molt important en la vida d'un noi és l'entrada a l'edat adulta, marcada per la festa de la iniciació, a l'edat d'uns 12 anys. Durant la nit fan festa grossa fins ben entrada la matinada. Van a la cascada de Yurne Betive, a rentar-se, i se'ls fa córrer i ballar al ritme dels tam-tams. Després se'ls rapa el cabell i se'ls circumcida.

El matí següent es menja un bon tiberi i els convidats saluden als nens, que romanen asseguts, a part de la resta de la gent, amb una camisa blanca i una tela que els cobreix de la cintura als peus. Ho fan a través d'un pal, ja que s'ha d'evitar tocar directament una dona que tingui la menstruació.

Nens circumcidats, amb evident cara de dolor.

Repartició de thieb en bols per tots els assistents.

Sovint, aquí he escoltat equiparar la circumcisó masculina amb l'ablació del clítoris. Tot i que la mutilació genital femenina sigui penada i públicament no es reconegui, se segueix produïnt, sobretot a les zones rurals i aïllades. No existeixen mecanismes per implementar la llei. L'ablació del clítoris i el lligament de llavis superiors i/o inferiors segueix duant-se a terme d'amagat, tot i que en menur mesura que en el passat. Algunes noies, abans de casar-se, van a descosir-se els llavis per tal de poder mantenir relacions sexuals.

Efua Dorkenoo, una ghanesa pionera en la lluita contra la mutilació genital femenina, defensava que la vertadera raó de ser d'aquesta és perpetrar l'estatus de les societats patriarcals a través del control de la sexualitat de la dona. En aquest sentit, recomano l'estudi de Save the Children sobre aquesta xacra, que a Senegal tindria una prevalença del 20%.

En tot cas, aquest tema seria motiu d'una entrada sencera!.

• Pera

La societat peul és patrilineal, patrilocal, endogàmica i poligínica. Així doncs, la dona que es casa se’n va a viure a la casa de l’home, encara que sigui a algun poble o ciutat llunyana. La noia es sol casar amb algú del mateix llinatge, per línia paterna, i cada home es pot casar amb 4 dones, màxim que marca la constitució de Senegal.

Generalment, existeix una diferència d’uns 10-15 anys entre la noia i el noi. A l’edat de 15 any les nenes es casen amb homes que gaudeixen d’independència econòmica, al voltant de 25 o 30 anys generalment, i que hagin estalviat prou com per poder pagar tot el que comporta un casament.

La Kumba es va casar la setmana passada a Nandoumari, a l'edat de 15 anys, amb un cosí de 28, que viu a la ciutat de Tambacounda.

Abans de la cerimònia, el futur marit regalarà molts vestis (entre 12 i 30!) a la futura dona, així com sabates i altres complements. També durà sacs de blat de moro, fonye, arròs, te, sucre... i diners en metàl·lic (entre 65.000 i 150.000CFA) pel pare, mare, germans i avis d’aquesta. Abans també es regalaven vaques, però cada cop es va perdent més aquesta tradició.

Tot i que la llei prohibeix el matrimoni forçat, a Senegal encara es produeix i molt, sobretot a les zones rurals. Ben sovint són les famílies qui acaben acordant els matrimonis, moltes vegades entre cosins de primer grau. Si no, és l’home qui parla amb la família de la noia per demanar la seva mà i el període de festeig no és gaire llarg. I un fet curiós: si una noia es queda embarassada abans de casar-se, no tindrà dret de casar-se amb el pare del fill i s'haurà de casar amb algú altre.

La nit abans de la boda duran la futura esposa fins a una casa propera a la de l’home sense que toqui a terra, és a dir, a l'esquena o, si el desplaçament és llarg, en bicicleta. La dona només podrà anar-hi caminant si està divorciada.Això serà anunciat amb trets a l'aire (sunguf fetel).

Els dies de casament són dies d’alegria per tot el poble. La dona es vesteix de blanc, totalment coberta de cap a peus i únicament dins de casa es pot alliberar del vel de la cara. És acompanyada per totes les dones del poble fins la casa del marit. Durant la cerimònia s'ha de mantenir seriosa i no pot somriure en cap moment.

La futura esposa, coberta completament i vestida de blanc.

Grup de dones acompanyant la núvia a la casa del marit.

Es cuina per a tot el poble, amb ingredients donats pel marit, i després comencen els balls amenitzats per griots, que toquen instruments tradicionals, on només hi participen dones.

Dones ballant al ritme dels griots.

Un dels fets que més criden l'atenció dels casaments d'aquí, per algú que no n'hagi presenciat cap abans, és el poc protagonisme que tenen els autèntics protagonistes. Es tracta més d'una celebració del poble i per al poble, que no pas un festeig per l'unió de dues persones. No hi ha cap moment clímax en públic en que es vegi l'home i la dona junts, sinó més aviat el contrari; durant tot l'esdeveniment, se'ls veu per separat.

Les noies són criades per assolir l'objectiu de casar-se i ser mares de molts fills. Creixen esperant el dia de la seva boda i la majoria no gaudeixen de la llibertat per triar el seu futur perquè no han tingut l'educació necessària per fer-ho i no coneixen altres opcions. Cada vegada més, comença a haver-hi noies que es neguen a un casament precoç i que demanen seguir estudiant, però en entorns tan rurals i sense recursos com Nandoumari, no hi ha noies de més de 16 anys que no estiguin casades.

Amigues de la núvia el dia del seu casament, vestides amb els millors complets.

L'endemà del casament, la dona i l'home passaran la nit junts per primera vegada. Una dona del poble s'encarrega de comprovar si la noia ha arribat verge al matrimoni. Si és així, serà festejat i la família d'aquesta rebrà obsequis. Si no, serà viscut com un deshonor.

• Fatunde

Un cop es té notícia d’una defunció, el dolor sotmet a tot el poble. Es comencen a sentir els plors de la família i l’activitat es paralitza. Tothom, a excepció dels nens i nenes, es desplaça fins la casa del difunt, lloc que esdevé el centre neuràlgic de les pregàries. Les dones es cobreixen el cap i les espatlles amb mocadors i ben aviat arriben les ploramorts (wayagol), un grup de dones que duen mocadors blancs, que són les qui regulen quan i com es plora. La mostra explícita dels sentiments no està ben vista en aquesta societat. De fet, el Pulaanku, el codi de normes, comportaments i valors socials que comparteixen els fulbe, gira entorn a la vergonya. Així doncs, es busca un control de les emocions i les necessitats corporals. 

Es donen quatre dies de marge per anar a donar el condol als familiars, i la gent es desplaça a peu des de pobles situats a bastants quilòmetres per tal de donar les seves condolències mitjançant un <<amunitike>> i la donació d’una petita aportació econòmica (1.000 o 2.000 CFA = 1,5-3 €), segons les possibilitats de cadascú.

Mentre les dones es queden a casa, els homes preparen la sepultura (gaburu) al mort al cementiri del poble. Només ells assistiran a l’enterrament.

El dol es viu d’una manera molt diferent segons qui hagi traspassat sigui un home o una dona. Si el difunt és un home casat, ja fos amb una o més dones, aquestes han d’estar 8 dies recloses a casa. Només altres viudes les poden visitar. Durant els següents 4 mesos, la dona/es del desaparegut hauran de dur un vel blanc en honor al difunt i ningú podrà tocar-les. Evitaran també les tasques domèstiques. Finalitzat aquest període, es celebra una última cerimònia, en que es desprenen d’aquest vel, fet que simbolitza l’aprovació per cercar un nou marit, que normalment serà un altre germà del marit que la pugui mantenir, generalment el més gran. 

Pel contrari, si qui ha mort és una dona casada, el marit passa un període de reclusió a casa de 2 setmanes. Quan aquest període acaba, s’afaita el cap. Si té altres dones, ha d’abstenir-se de tenir activitat sexual amb elles fins finalitzat el temps de dol, 4 mesos després.

Les festes, els rituals i les celebracions posen al descobert valors en les que viu i es desenvolupa una societat. Espero que amb aquests petits retrats dels ritus que he viscut aquí us hagi acostat una mica més al poble fulbe. A vegades es fa molt difícil no jutjar i simplement observar, deixar fer i no intervenir. Fins a quin punt respectar la diferència o senyalar la injustícia i lluitar pel canvi?